Evolució del Consum Elèctric Domèstic i Accidents per Electrocució: Una Anàlisi Tècnica Històrica des de 1930 fins Avui
Evolució del Consum Elèctric Domèstic i Accidents per Electrocució: Una Anàlisi Tècnica Històrica des de 1930 fins Avui
Amb referències a Sant Feliu de Pallerols i Les Preses (La Garrotxa, Catalunya)
L’evolució del consum elèctric domèstic a Espanya, i particularment a zones rurals com la comarca de la Garrotxa, reflecteix no només els canvis tecnològics sinó també les transformacions socials i econòmiques de l’últim segle. Aquest article examina tècnicament com ha canviat el consum, què significaven realment els accidents elèctrics en diferents èpoques, i com les empreses locals subministraven electricitat en aquestes zones.
El Consum Elèctric Actual: L’Era LED (2020–2025)
El 2025, un habitatge espanyol consumeix una mitjana de 270 kWh al mes (uns 3.272 kWh a l’any), segons dades de la Xarxa Elèctrica Espanyola. Això equival aproximadament a 9 kWh diàris, amb un cost mitjà d’1,35 euros al dia.
Tanmateix, aquesta xifra ha experimentat una reducció significativa en els darrers anys gràcies a la tecnologia LED. Una bombeta LED de 10 W proporciona la mateixa il·luminació que una d’incandescentament de 60 W o una halògena de 40 W. Si en un habitatge hi ha 15 punts de llum funcionant una mitjana de 4 hores diàries:
Amb bombetes incandescents (60 W): 15 × 60 W × 4 h × 30 dies = 108 kWh/mes
Amb LED (10 W): 15 × 10 W × 4 h × 30 dies = 18 kWh/mes
Això suposa una reducció del 83% en el consum d’il·luminació. A nivell econòmic, amb un preu mitjà de 0,15 €/kWh, la il·luminació LED estalvia uns 13,50 euros mensuals només en bombetes, o 162 euros a l’any per habitatge.
El desglossament del consum actual en un habitatge tipus és:
Electrodomèstics: 55,2% (149 kWh/mes)
Il·luminació: 11,7% (32 kWh/mes) — hauria estat 100+ kWh amb incandescents
Cuina: 9,3% (25 kWh/mes)
Aigua calenta: 7,5% (20 kWh/mes)
Calefacció: 7,4% (20 kWh/mes)
Stand-by: 6,6% (18 kWh/mes)
Refrigeració/Aire condicionat: 2,3% (6 kWh/mes)
Retrospectiva: 1990–2010 (Era de les Bombetes de Baix Consum)
Entre 1990 i 2010, el consum mitjà per llar a Espanya va oscil·lar entre 3.200 i 4.500 kWh anuals, depenent del nivell d’equipament. Durant aquest període es van introduir les bombetes fluorescents compactes (CFL), que consumien un 75% menys que les incandescents però no assolien l’eficiència dels LED actuals.
La potència contractada típica era de 3,3 kW a 5,75 kW, suficient per a un habitatge amb nevera, televisor, rentadora i diversos punts de llum. El voltatge ja era de 220 V (normalitzat a 230 V als anys 90) a tot Espanya.
La il·luminació representava llavors entre el 18–20% del consum total, enfront de l’actual 11,7%. Un habitatge típic amb 15 bombetes incandescents de 60 W consumia aproximadament 1.300 kWh anuals només en il·luminació — gairebé la meitat del consum total actual d’un habitatge modern amb LED.
Anys 70–80: L’Era del Desenvolupament Econòmic
A la dècada de 1970, Espanya va experimentar un creixement explosiu en el consum elèctric domèstic. L’any 1970, la producció total d’energia elèctrica a Espanya va assolir 56.500 GWh, triplicant la xifra de 1960. El consum mitjà per llar rondava els 1.500–2.000 kWh anuals.
En aquesta època, molts habitatges encara funcionaven amb 125 V monoFàsic (derivat de sistemes trifàsics de 220 V), tot i que la transició a l’estàndard de 220 V estava en marxa. Els aparells elèctrics tenien selectors de voltatge (110 V/125 V/220 V) precisament per aquesta convivència d’estàndards.
La meva experiència personal el 1973 (Les Preses):
Tenia 3 o 4 anys quan vaig ficar unes tisores en un endoll. El que vaig sentir va ser una contracció muscular violenta, dolor intens i vaig quedar “enganchat” durant el que em van semblar segons eterns però probablement van ser mil·lisegons. La meva àvia va aconseguir separar-me sense tocar-me directament — probablement fent servir alguna cosa no conductora. El cop em va deixar atordit, amb el braç adormit i una por visceral als endolls que va durar anys.
L’electricitat domèstica el 1973 era de 220 V o 125 V segons la instal·lació. En el meu cas, probablement era 125 V monofàsic. Amb una resistència corporal d’aproximadament 1.000 ohms (mans seques d’un nen), la intensitat que va travessar el meu cos va ser:
I = V / R = 125 V / 1.000 Ω = 0,125 ampers = 125 mil·liampers
Aquesta intensitat de 125 mA és extremadament perillosa. Segons els estudis de seguretat elèctrica:
1 mA: Límit de percepció (lleuger formigueig)
5 mA: Calambrazo desagradable però controlable
10–30 mA: Dolor intens, pèrdua de control muscular
50–150 mA: Contracció muscular severa, “enganchat” al conductor, risc de fibril·lació ventricular
150–250+ mA: Fibril·lació ventricular probable, aturada cardíaca, mort
La meva supervívència es va deure a tres factors: (1) la duració del contacte va ser brevíssima — probablement menys de 0,5 segons; (2) el recorregut del corrent no va travessar el cor directament; i (3) la intervenció immediata de la meva àvia. Amb 125 mA durant 3 segons, la probabilitat de fibril·lació ventricular hauria estat superior al 50%.
Anys 40–50: Els Inicis de l’Electrificació Rural
L’experiència de la meva àvia (Sant Feliu de Pallerols, aprox. 1950):
Segons em va explicar, en aquella època va tocar alguna cosa elèctrica (probablement un aparell amb carcassa metàl·lica mal aïllada o un cable pelat) i va rebre una descàrrega que la va tirar a terra. El més impactant del seu relat era que “es va càurer la llum del poble” immediatament després, i aparentment li van fer pagar alguna cosa relacionada amb l’incident. També hi havia certes envègies al poble segons un llibre que es va publicar dels avis de l’asil, que hi havia certes envègies perquè ella tenia 2 bombetes a casa i la resta de gent només en tenia una. Però quan n’encenies una s’apagava l’altra, com si estués malament la connexió i en la pràctica només funcionava una bombeta alhora. La percepció de la gent en altres èpoques és de vegades diferent de les percepcions actuals.
Analitzem això tècnicament. El 1950, Sant Feliu de Pallerols era un poble de la Garrotxa que rebia electricitat de petites centrals hidroelèctriques locals o de la naixent xarxa de FECSA (Forces Elèctriques de Catalunya), creada el 1951, o d’empreses predecessores com la Barcelona Traction (“La Canadenca”).
En aquella època, el voltatge domèstic a les zones rurals de Catalunya variava enormement. Algunes instal·lacions tenien 110 V, d’altres 125 V, i les més modernes 220 V. El més probable a Sant Feliu de Pallerols el 1950 era 125 V monofàsic derivat d’un transformador trifàsic.
La caiguda de llum del poble té una explicació tècnica: la meva àvia probablement va causar un curtcircuit a terra. En els sistemes elèctrics de 1950, les proteccions eren rudimentàries — no existien els interruptors diferencials moderns (inventats el 1955). Les proteccions es basaven en fusibles que havien de detectar sobreintensitats massives.
Si la meva àvia va tocar un conductor actiu fent bon contacte a terra, el flux de corrent podria haver estat:
I = 125 V / 500 Ω (resistència reduïda per humitat/suor) = 0,25 ampers = 250 mA
Aquesta intensitat és letal. Tanmateix, si el contacte va durar menys de 100 mil·lisegons i el corrent no va travessar el cor directament (entrada per la mà, sortida per les cames), és possible sobreviure amb: pèrdua de consciència momentània, cremades als punts d’entrada/sortida, contraccions musculars violentes que la van tirar a terra, i aturditèria prolongada.
La caiguda de llum del poble es va deure probablement al fet que el curtcircuito a terra va fondre el fusible de la línia de distribució local. En aquella època, un poble petit com Sant Feliu de Pallerols podia tenir una única línia de distribució amb fusibles de 50–100 ampers. Un curtcircuit de 250 mA més la càrrega normal del poble podria haver estat suficient per fondre el fusible.
Quant al “pagament”: és probable que la companyia elèctrica cobrés per la substitució del fusible i la reposició del servei. El 1950, les empreses elèctriques tenien pràctiques molt diferents de les actuals — el servei era gairebé artesanal, i qualsevol incident que requeris intervenció es cobrava al client responsable.
La Indústria Tèxtil a Sant Feliu de Pallerols: El Context de l’Accident de 1950
L’accident de la meva àvia no va ser un incident aïllat en una casa particular. Va ocorre en el context dels inicis de la industrialització tèxtil a la Garrotxa, un procés que estava transformant radicalment pobles com Sant Feliu de Pallerols.
Sant Feliu de Pallerols era conegut des de l’època medieval com “terra de molins”. El riu Brugent, que travessa la vall d’Hostoles, proporcionava l’energia hidràulica necessaris per moure 14 molins fariners que existien al poble. Un dels més antics, el Molí de la Conqueta, té referències documentades des de 1310.
A partir del segle XVIII, alguns d’aquests molins fariners es van reconvertir en molins draper (draps). El 1766, el gremi de paraires (treballadors de la llana) i teixidors de Sant Feliu de Pallerols va aprovar les seves ordenances sota la supervisió de la Junta de Comerç de Barcelona. La producció tèxtil llanera es va convertir en una activitat econòmica fonamental del poble.
L’Electrificació de la Indústria Tèxtil (anys 1920–1950)
Quan l’electricitat va arribar a Sant Feliu de Pallerols en les primeres dècades del segle XX, les fàbriques tèxtils van ser les primeres a adoptar-la. Els molins, que tradicionalment funcionaven amb energia hidràulica directa (rodes d’aigua), van començar a instal·lar generadors hidroelèctrics que convertien la força de l’aigua en electricitat.
Aquesta electricitat s’usava per alimentar.
Telers mecànics: Un teler elèctric dels anys 40–50 consumia entre 0,5 i 1,5 kW per unitat. Una fàbrica petita amb 20 telers podia consumir 20–30 kW.
Màquines de filar i cardar: Els motors de cardat consumien 2–5 kW cadascun.
Sistemes de transmissió: Abans que cada màquina tingues el seu propi motor, s’usava un motor central gran (10–20 kW) que transmetia el moviment mitjançant politges i corretges (els famosos “embarrats” que es veuen a fotos d’època).
Il·luminació industrial: Les fàbriques necessitaven moltes bombetes incandescents de 100–200 W per il·luminar els espais de treball.
Una fàbrica tèxtil petita a Sant Feliu de Pallerols el 1950 podia consumir fàcilment 50–100 kW de potència durant les hores d’operació. En un poble de potser 1.000–1.500 habitants on els habitatges consumien 200–500 kWh anuals (menys d’1 kW per casa de mitjana), una sola fàbrica tèxtil consumia més electricitat que tot el poble residencial.
L’Accident de la Meva Àvia en Context Industrial
Ara podem entendre millor el que va passar. Si la meva àvia treballava a prop d’una fàbrica tèxtil (o fins i tot si l’accident va ocorre en un habitatge connectat a la mateixa línia elèctrica que alimentava la fàbrica), el curtcircuit que ella va causar va sobrecarregar la línia de distribució local.
El 1950, Sant Feliu de Pallerols probablement tenia:
Una línia principal de mitja tensió (3.000 V o 5.000 V) procedent d’una central hidroelèctrica del riu Brugent.
Transformadors locals que reduïen a 125 V o 220 V per a ús domèstic i industrial.
Fusibles de protecció de 50–100 ampers en el transformador principal del poble.
Quan la meva àvia va causar un curtcircuit a terra amb una intensitat d’aproximadament 250 mA, aquest corrent addicional sumat a la càrrega industrial de la fàbrica tèxtil (que podia estar consumint 50–100 ampers en aquell moment) va ser suficient per fondre el fusible del transformador principal.
Per això “es va càurer la llum del poble”: no va ser només el curtcircuit domèstic, sinó el curtcircuit en una línia ja molt carregada per la demanda industrial. La fàbrica s’aturava, els telers deixaven de funcionar, i probablement es perdia producció valuosa.
Això també explica per què li van fer pagar. No era només el cost del fusible (unes poques pessetes), sinó:
La pèrdua de producció industrial mentre es reposava el servei (30 minuts a 2 hores).
El cost del desplaçament del tècnic electricista des d’Olot o la central hidroelèctrica.
La penalització per ús indegut de la xarxa elèctrica.
En aquella època, les companyies elèctriques (probablement La Canadenca el 1950) tenien clàusules molt estrictes en els seus contractes. Qualsevol client que causés una interrupció del servei a altres usuaris podia ser multat. Aquesta pràctica era especialment severa quan la interrupció afectava clients industrials.
Consum Elèctric Comparatiu: Tèxtil vs. Domèstic (1950)
Per posar en perspectiva la magnitud del consum industrial tèxtil:
Un habitatge el 1950: 200–500 kWh anuals (3–5 bombetes de 40 W, sense electrodomèstics)
Una fàbrica tèxtil petita el 1950: Suposant 50 kW de potència durant 10 hores al dia, 250 dies a l’any = 125.000 kWh anuals
És a dir, una sola fàbrica tèxtil petita consumia el mateix que 250–600 habitatges. Si Sant Feliu de Pallerols tenia el 1950 uns 250–300 habitatges amb electricitat, la fàbrica tèxtil local probablement representava el 50–70% del consum elèctric total del poble.
Això explica per què un curtcircuit domèstic va poder apagar tot el poble: la infraestructura elèctrica estava dimensionada ajustadament per a la càrrega industrial, i qualsevol sobrecarga addicional la feia saltar.
Anys 30: Els Albors de l’Electrificació
El 1930, només un petit percentatge d’habitatges rurals a Espanya tenia electricitat. A la Garrotxa, l’electrificació estava arribant gràcies a petites centrals hidroelèctriques que aprofitaven els rius de la zona (Fluvià, Ser, etc.).
El consum mitjà dels habitatges que tenien electricitat era mínim: entre 200–500 kWh anuals. L’electricitat s’usava exclusivament per a il·luminació — unes poques bombetes incandescents de 40–60 W. No hi havia electrodomèstics tal com els coneixem: ni neveres elèctriques (s’usaven fresqueres), ni rentadores, ni televisió (no existia comercialment).
El voltatge en aquesta època era completament heterogeni. Cada central hidroelèctrica petita generava al seu propi voltatge:
Sistemes de corrent continu a 110 V o 125 V
Sistemes de corrent altern a 125 V, 220 V o fins i tot tensions estranyes com 150 V
Freqüències de 42 Hz, 50 Hz o 60 Hz depenent del generador local
Aquesta caòtica situació no es va normalitzar fins als anys 50–60, quan les grans empreses elèctriques (FECSA, ENHER) van estendre xarxes estandarditzades de 220 V / 50 Hz en corrent altern.
Un habitatge típic el 1930 amb electricitat tenia:
3–5 bombetes de 40 W
Fusibles de ceràmica (sense protecció diferencial)
Cablejat visible sobre aïlladors de porcellana
Interruptors de baquelita sense connexió a terra
Els accidents elèctrics eren freqüents i sovint mortals. Sense diferencials, sense presa de terra obligatòria, amb cables mal aïllats i aparells amb carcasses metàl·liques sense protecció, tocar un electrodomèstic defectuós podia significar la mort. La mortalitat per electrocució a Espanya als anys 30–40 era aproximadament 10 vegades superior a l’actual (ajustada per població).
Les Empreses Elèctriques a la Garrotxa: Història Local
La Canadenca i el Naixement de FECSA (1910–1951)
A Sant Feliu de Pallerols i Les Preses, l’electricitat va arribar a través del sistema de Barcelona Traction, Light and Power Company (coneguda com “La Canadenca” pel seu origen canadè), fundada el 1911 per Frederick Stark Pearson.
La Canadenca va construir centrals hidroelèctriques al Pirineu, incloent-hi les del riu Noguera Pallaresa i el Segre, i va estendre línies de distribució per tota Catalunya. Cap al 1925, La Canadenca era la principal empresa elèctrica de Catalunya, controlant aproximadament el 85% de la distribució a la regió.
El 1948, en una operació controvertida, La Canadenca va ser declarada en fallida i el 1951 els seus actius van ser adquirits per Forces Elèctriques de Catalunya (FECSA), societat impulsada per Joan March i Ordinas. FECSA va modernitzar la xarxa heretada de La Canadenca, va estandarditzar voltatges i freqüències, i va estendre el servei a zones rurals que anteriorment no en disposaven.
Així, el 1950, quan la meva àvia va patir el seu accident a Sant Feliu de Pallerols, l’electricitat probablement era subministrada encara per la infraestructura de La Canadenca, just en el moment de transició cap a FECSA. Això explicaria les instal·lacions antigues, els fusibles rudimentaris i les pràctiques comercials de cobrar pels incidents.
ENHER i l’Expansió dels Anys 60–70 (1946–1999)
Paral·lelament a FECSA, l’Empresa Nacional Hidroelèctrica del Ribagorzana (ENHER) va ser creada el 1946 amb capital majoritari de l’Institut Nacional d’Indústria (INI). ENHER va construir grans centrals hidroelèctriques al Pirineu i va estendre xarxes de distribució per Aragó i part de Catalunya.
El 1972, ENHER va connectar la seva xarxa amb altres distribueidores locals, permetent una major fiabilitat. En el meu cas personal el 1973 a Les Preses, el subministrament elèctric probablement provenia de FECSA, que controlava la majoria de la distribució a la Garrotxa.
Durant els anys 70, FECSA i ENHER van signar convenis de col·laboració i repartiment territorial. El 1974, les quatre grans elèctriques catalanes (FECSA, ENHER, Hidroelèctrica de Catalunya — HECSA, i Forces Hidroelèctriques del Segre) van signar un “conveni de zones” per repartir-se Catalunya. La Garrotxa va quedar principalment en el territori de FECSA.
Les Elèctriques Locals: Bassols Energia
A més de les grans companyies, la Garrotxa ha tingut distribueidores locals independents. La més important és Bassols Energia, amb seu a Olot, que ha mantingut la seva independència davant les grans elèctriques.
Bassols Energia distribueix actualment electricitat a pràcticament tota la Garrotxa i comarques veïnes. L’empresa és continuadora de les pioneres centrals hidroelèctriques del Pirineu construides a principis del segle XX. Avui dia, Bassols Energia proclama que tota la seva electricitat prové d’energies renovables.
És probable que a zones de Sant Feliu de Pallerols i Les Preses, especialment les més allunyades del nucli urbà, existissin petites xarxes locals operades per empreses familiars o cooperatives que després van ser absorbides per FECSA o Bassols.
L’Era Endesa (1985–Present)
El 1985, ENHER es va fer amb part de l’accionariat de FECSA. El 1996, Endesa va adquirir el 75% de FECSA, i el 1999 va completar l’absorció del 100%, fusionant també ENHER. Així va néixer Fecsa-Endesa, la marca amb la qual Endesa va operar a Catalunya fins al 2009.
Des del 2009, amb la liberalització del mercat elèctric, es va separar la distribució (regulada, monopoli natural) de la comercialització (mercat lliure). Endesa va continuar sent el principal distribuidor a Catalunya, però ara existeixen múltiples comercialitzadores.
Actualment, a Sant Feliu de Pallerols i Les Preses, la distribució la realitza Endesa o Bassols Energia (depenent del carrer exacte), però els usuaris poden escollir comercialitzadora lliurement.
Comparativa de Seguretat: 1950 vs. 1973 vs. 2025
Les diferències en seguretat elèctrica entre aquestes tres èpoques són abi males:
1950 (Sant Feliu de Pallerols):
Voltatge: 125 V o 220 V (sense estandarditzar)
Proteccions: Només fusibles (20–30 A)
Presa de terra: No existia
Cablejat: Cables de tela aïllats amb goma, sobre aïlladors de porcellana
Endolls: Sense connexió a terra, contactes exposats
Electrodomèstics: Carcasses metàl·liques sense protecció
Risc d’electrocució: MOLT ALT — un defecte en qualsevol aparell podia ser mortal
1973 (Les Preses):
1973 (Les Preses):
Voltatge: 220 V estandarditzat (alguns habitatges antics encara amb 125 V)
Proteccions: Fusibles + alguns magnetotèrmics
Presa de terra: Començava a ser obligatòria en noves construccions
Cablejat: Cables de coure amb aïllament plàstic
Endolls: Schuko amb presa de terra en alguns habitatges
Electrodomèstics: Barreja d’aparells antics sense protecció i nous amb carcasses aïllades
Risc d’electrocució: ALT — millorava, però molts habitatges antics sense renovar
2025 (Tot Espanya):
Voltatge: 230 V ±10% estandarditzat europeu
Proteccions: Interruptors diferencials 30 mA (salten en 100 ms) + magnetotèrmics
Presa de terra: Obligatòria en tota instal·lació
Cablejat: Coure amb doble aïllament, classificació ignífuga
Endolls: Schuko amb obturadors per a nens
Electrodomèstics: Doble aïllament classe II o classe I amb terra, certificació CE
Risc d’electrocució: BAIX — els diferencials prevenen el 95% dels accidents mortals
L’interruptor diferencial és la innovació més important. Inventat el 1955, es va fer obligatori a Espanya als anys 70–80. Detecta diferències de corrent de tan sols 30 mA entre fase i neutre, i talla l’alimentació en menys de 100 mil·lisegons.
Si jo hagués ficat les tisores en un endoll el 2025 amb un diferencial de 30 mA instal·lat:
Corrent inicial: 230 V / 1.000 Ω = 230 mA
El diferencial detectaria instantàniament que 230 mA estan “fugant” a terra
Temps de tall: 20–40 mil·lisegons (0,02–0,04 segons)
Resultat: Un calambrazo dolorós però no perillsós, sense pèrdua de consciència ni risc vital
Hem de Tenir Por de l’Electricitat Avui?
Aquesta és una pregunta crucial. La resposta és: no si les instal·lacions estan al dia, però sí hem de mantenir el respecte.
El 2025, amb instal·lacions modernes que compleixen la normativa:
Els diferencials de 30 mA eviten el 95% d’electrocucions mortals
Els electrodomèstics estan dissenyats amb doble aïllament
Els endolls tenen obturadors que impedeixen l’accés d’objectes metàl·lics
La presa de terra deriva qualsevol fuga a terra abans que toqui el cos humà
Tanmateix, molts habitatges antics a zones rurals com Sant Feliu de Pallerols i Les Preses encara conserven instal·lacions dels anys 60–70 sense actualitzar. Aquests habitatges poden tenir:
Cablejat antic sense presa de terra
Diferencials de 300 mA en lloc de 30 mA (menys sensibles)
Endolls sense obturadors
Quadres elèctrics obsolets
En aquests habitatges, el risc segueix sent significativament més gran. Un diferencial de 300 mA pot permetre que circuli prou corrent pel cos com per causar fibril·lació ventricular abans de saltar.
Recomanacions pràctiques:
Si vius en un habitatge construït abans de 1990, verifica que tens diferencials de 30 mA
Prova el botó “TEST” del diferencial mensualment
Mai toquis aparells elèctrics amb les mans mulles
Desconfia dels electrodomèstics antics amb carcasses metàl·liques sense presa de terra
Si notes formigueig en tocar un electrodomèstic, desendolla’l immediatament i fes-lo revisar
Conclusió: Un Segle de Progress
Des d’aquells 125 V caòtics de 1950, quan un simple contacte elèctric podia “apagar el poble” i gairebé matar la meva àvia, fins als segurs 230 V actuals amb diferencials de 30 mA, l’evolució ha estat espectacular.
El consum també ha experimentat un viatge interessant: de 200–500 kWh anuals el 1930 (només per a il·luminació amb incandescents), va pujar a 4.500 kWh als anys 90 amb electrodomèstics ineficients i bombetes malbaratadores, i ara ha tornat a baixar a 3.272 kWh el 2025 gràcies a la tecnologia LED i els electrodomèstics eficients.
Les empreses elèctriques de la zona — des de La Canadenca i les seves petites centrals hidroelèctriques, passant per FECSA i ENHER, fins a Endesa i Bassols Energia — han construït una infraestructura que permet que avui gaudim d’electricitat fiable, segura i relativament econòmica.
La meva experiència amb les tisores el 1973 hauria estat letal el 1950, perillosa el 1973, i seria gairebé innocúa el 2025 amb un diferencial modern. Aquest és el progress tangible d’un segle d’enginyeria elèctrica.
Tanmateix, el respecte a l’electricitat ha de mantenir-se. 230 V segueixen sent suficients per matar si les proteccions fallen o estan obsoletes. La lliçó de la meva àvia — i la meva pròpia — és clara: l’electricitat no perdona, però amb les proteccions adequades, és un dels majors assoliments tecnològics de la humanitat.
Però mai he sabut com la meva àvia va poder pagar alguna cosa així, si és que li van fer pagar res. Fins i tot el meu avi no va poder trobar la seva partida de naixement per lligar algun cap. Encara que hagués prescrit si s’hagués d’haver pagat res, també si ens haguessin d’indemnitzar a tota la família des del meu avi seria pràcticament impossible fer res. El sistema judicial sol ser lent, però això és que no devia tenir molta importància. O potser sí que en tenia i certs frens o inconvenients de vegades les relacions causa-efecte es fan poc probables de ser cregudes. La història sempre es diu que l’escriuen els guanyadors, però en aquell moment no existia la blockchain, que seria un sistema per verificar la història. I actualment no hi ha cap voluntat de fer-ho, prefereixen que la història sigui fal·lible que fiable. A més, adoptar noves formes de fer les coses la societat sempre és més lenta que els avanços tecnològics. Hi ha molts idiotes, imbècils i síndromes de Peter Pan, que encara que puguin semblar insults són classificacions que fan els metges de trastorns relacionats amb l’edat que té una persona i com si la tingues de molts anys abans. No confondre’s amb inmaturs, seria una altra classificació molt estesa. Els tòpics espanyols típics que quan la gent fa certes asúcies o picaresques de dubtosa legalitat sigui considerada espavilada o amb afinitat social. I això va passar a Catalunya que no hauria d’haver aquest perfil, però hi ha molta gent de fora i també de dins que està de carnaval tot l’any.
Referències i Fonts
Red Eléctrica Española - Dades de consum: www.ree.es
IDAE - Consums del Sector Residencial a Espanya: www.idae.es
Forces Elèctriques de Catalunya - Història: Wikipedia - FECSA
ENHER - Empresa Nacional Hidroelèctrica del Ribagorzana: Wikipedia - ENHER
Bassols Energia - Distribueidora elèctrica de la Garrotxa: bassolsenergia.com
NTP 400 - Corrent elèctric: efectes en travessar l’organisme humà: Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball
CEI 479-1:1994 - Efectes del corrent elèctric sobre el cos humà
Endesa - Fons Històric i documentació sobre història elèctrica de Catalunya: www.endesa.com
Nota d’aclariment
Aquest text ha estat redactat de manera ràpida com a exercici de reconstrucció històrica, tècnica i testimonial, amb el suport d’eines d’intel·ligència artificial. Part de les dades, xifres i explicacions tècniques utilitzades provenen de coneixement general generat per IA i no d’una base de dades primària exhaustivament contrastada.
El contingut combina records familiars, context històric conegut i hipòtesis tècniques plausibles, però no constitueix una afirmació causal demostrada ni una acusació formal contra cap persona o entitat.
L’objectiu del text és preservar memòria, aportar context i obrir preguntes. Qualsevol dada incorrecta o millorable serà revisada si es disposa de fonts documentals verificables.
