Microquimerisme i la lactància no biològica

 

Microquimerisme i Lactància No Biològica:

**Fonaments Científics, Evidències Actuals i Hipòtesis Obertes**

Article de revisió acadèmica · 2025

**Resum**

El microquimerisme és la presència de cèl·lules genèticament distintes en un mateix organisme. Originat principalment per l'intercanvi cel·lular bidireccional durant l'embaràs, la seva extensió a través de la lactància representa un dels mecanismes biològics més fascinants i menys compresos de la immunologia perinatal. Aquest article revisa l'estat actual de la investigació sobre el microquimerisme maternofetal, analitza les evidències sobre la seva transmissió per via làctia i planteja, de manera crítica, quines hipòtesis resten obertes en el context de la lactància no biològica —especialment en el marc de la pràctica de les dides o nodrisses, present a Catalunya i arreu d'Europa des de l'antiguitat fins al segle XX.

**Paraules clau: microquimerisme · lactància · dides · immunologia perinatal · tolerància immunològica · NIMA**

**1. Introducció: la quimera cel·lular humana**

Durant segles, la medicina occidental va concebre el cos com un territori uniforme, definit per un únic genoma. Aquesta visió va quedar irremeiablement alterada quan la recerca immunològica va revelar que, en condicions fisiològiques normals, els éssers humans allotgen poblacions cel·lulars genèticament estrangeres en els seus teixits. Aquesta realitat biològica rep el nom de microquimerisme, un terme encunyat des dels estudis de quimerisme en bessons bovins de la dècada del 1940, i que en humans pren el seu cas paradigmàtic en l'intercanvi cel·lular entre mare i fill durant la gestació.

El concepte mateix de "quimera" prové de la mitologia grega: un ésser compost per parts d'animals diversos. La transposició al camp de la biologia és del tot apropiada: un individu microquimèric és, en sentit literal, fet de més d'un. Les implicacions d'aquest fet —immunològiques, mèdiques, filosòfiques i potencialment psicosocials— estan lluny de ser resoltes.

El present article no pretén oferir respostes definitives, sinó fer una síntesi rigorosa de l'estat del coneixement, distingint clarament entre el que està documentat experimentalment, el que constitueix hipòtesis plausibles i el que roman en l'especulació. Una atenció particular es dedicarà a la qüestió de la lactància per part de dones que no són la mare biològica —les dides o nodrisses—, pràctica de gran rellevància cultural i social, especialment a Catalunya, i per a la qual les implicacions del microquimerisme no han estat fins ara sistemàticament investigades.

**2. Definició i descobriment del microquimerisme**

**2.1. Concepte i tipologia**

El microquimerisme es defineix com la presència, en un organisme, d'una població petita de cèl·lules o ADN procedents d'un individu genèticament diferent (Galofre, citat a Arslan et al., 2024). Cal distingir-lo del quimerisme complet, en el qual dues poblacions cel·lulars coexisteixen en proporcions comparables —situació que es produeix, per exemple, en el trasplantament de medul·la òssia.

Les principals fonts de microquimerisme en humans inclouen: (1) l'intercanvi maternofetal durant la gestació, per via placentària; (2) la lactància, per via de la llet materna; (3) les transfusions de sang; (4) el trasplantament d'òrgans; (5) la cogestació de bessons, incloent el cas del bessó evanescent; i (6) la transmissió intergeneracional, pel qual les cèl·lules de la mare de la mare —la iaia— poden ser presents en el nét (Malinská et al., 2024).

**2.2. Descobriment i primeres evidències**

Les primeres evidències documentades de transferència cel·lular fetal a la mare es remunten a 1893, quan el patòleg alemany Georg Schmorl va identificar cèl·lules trofoblàstiques multinucleades als pulmons de dones mortes d'eclàmpsia. Tot i la transcendència del descobriment, van passar dècades fins que la recerca va poder disposar de les eines moleculars per estudiar-ho sistemàticament.

El salt qualitatiu va arribar el 1996, quan Diana Bianchi i el seu equip van publicar a les Proceedings of the National Academy of Sciences un estudi en el qual identificaven cromosomes Y —marcadors de cèl·lules masculines— en mostres de sang de dones el fill més jove de les quals tenia 27 anys. Aquesta descoberta va confirmar que les cèl·lules fetals no tan sols travessen la placenta, sinó que poden persistir en el cos matern durant dècades.

Recerques posteriors, aplegades en la revisió de Malinská et al. (2024) publicada a Physiological Research, han confirmat que les cèl·lules microquimèriques maternes poden detectar-se en el fill fins als 62 anys, i que s'han identificat en pràcticament tots els òrgans majors: cervell, cor, fetge, ronyó, melsa, tiroide i pell, entre d'altres.

**3. Microquimerisme maternofetal: mecanismes i efectes**

**3.1. La via placentària**

Durant la gestació, la placenta actua com una membrana selectivament permeable que facilita l'intercanvi de gasos, nutrients i productes de rebuig. Però la recerca dels darrers vint anys ha evidenciat que també és el lloc de pas de cèl·lules senceres. Les cèl·lules maternes que miguren al fetus han estat identificades principalment com a limfòcits T, limfòcits B i cèl·lules mare mesenquimals. En sentit invers, les cèl·lules fetals que passen a la circulació materna presenten característiques de cèl·lules mare pluripotents, amb una notable capacitat de diferenciació en tipus cel·lulars especialitzats (Malinská et al., 2024).

El mecanisme immunològic que permet que aquestes cèl·lules estrangeres eludeixin el rebuig immunològic és fonamental per comprendre el microquimerisme. Durant la gestació, els limfòcits T CD4+ del fetus, en ser exposats als antígens materns no heretats (NIMA, per les seves sigles en anglès, Non-Inherited Maternal Antigens), tendeixen a diferenciar-se cap a cèl·lules T reguladores (Treg), induint una tolerància immunològica específica. Aquesta tolerància no és passiva, sinó activa i funcional, i persisteix tant en la mare com en la descendència molt temps després del part (Nelson, 2012).

**3.2. Efectes sobre la salut materna**

Les cèl·lules fetals que persisteixen en el cos matern presenten un comportament paradoxal: en alguns contextos s'associen a efectes beneficiosos, mentre que en d'altres semblen contribuir a processos patològics. Boddy et al. (2015), en una revisió de caràcter evolutiu publicada a BioEssays, proposen un marc teòric basat en la teoria del conflicte parentofilial de Trivers: les cèl·lules fetals actuarien en benefici de l'organisme matern quan els interessos del fill i la mare s'alineen —per exemple, millorant la supervivència postpart de la mare, la qual és condició necessària per a la supervivència del propi fill— però podrien actuar en detriment de la mare quan les seves estratègies de fitness divergeixin.

Entre els efectes positius documentats destaca la participació de cèl·lules fetals en la reparació de teixits. Estudis en models murins han mostrat que les cèl·lules fetals microquimèriques es desplacen preferentment cap als teixits lesionats de la mare, on semblen diferenciar-se en cèl·lules especialitzades per contribuir a la reparació (Kara et al., 2011, citat a Boddy et al., 2015). S'han identificat cèl·lules fetals en incisions de cesàrea, en tiroide lesionat i en teixit cardíac danyat.

D'altra banda, el microquimerisme fetal s'ha associat a malalties autoimmunes com la tiroiditis de Hashimoto, la malaltia de Graves i l'esclerodèrmia —totes més freqüents en dones amb fills. La hipòtesi és que les cèl·lules fetals, genèticament distintes, podrien desencadenar o amplificar respostes autoimmunes. Tot i això, la causalitat resta difícil d'establir: no és clar si el microquimerisme causa la malaltia autoimmune o si és la inflamació derivada de la malaltia la que atrau cèl·lules fetals circulants al teixit afectat (Boddy et al., 2015; Arslan et al., 2024).

**3.3. Microquimerisme matern en la descendència**

El microquimerisme opera en les dues direccions: no tan sols cèl·lules del fill passen a la mare, sinó que cèl·lules maternes s'instal·len en els teixits de la descendència. Aquest microquimerisme matern en els fills presenta, si cap, efectes encara més complexos d'interpretar. Les cèl·lules maternes identificades en el fill inclouen principalment limfòcits T, però també cèl·lules natural killer i monòcits. Un estudi fundacional de Nelson (2012) va demostrar que cèl·lules maternes persisteixen en adults sans, en una proporció aproximada d'1 per cada 5.000 cèl·lules mononucleades de sang perifèrica.

La funció d'aquests microquimèrics materns és objecte de debat actiu. Una línia de recerca promissora és la que relaciona la seva presència amb la modulació del sistema immunitari neonatal i infantil. L'article de Malinská et al. (2024), una de les revisions més completes fins a la data, proposa que els limfòcits T d'origen matern presents en el fill influencien el desenvolupament dels limfòcits del timus i la maduració dels limfòcits B en els ganglis limfàtics, actuant com a "professors immunitaris" d'origen matern.

Un fenomen especialment rellevant des del punt de vista evolutiu és el que Kinder et al. (2015) denominen "aptitud reproductiva transgeneracional forçada per cèl·lules maternes microquimèriques". Aquests investigadors van demostrar en models animals que les cèl·lules maternes presents en les femelles adultes afavoreixen l'èxit reproductiu de les futures gestacions d'aquestes femelles, particularment quan la parella comparteix antígens similars als de la mare original. En altres paraules, el microquimerisme matern podria influenciar les eleccions de parella reproductiva en generacions futures —un resultat d'una profunditat evolutiva extraordinària i que resta per confirmar en humans.

**4. La lactància com a via de microquimerisme postnatal**

**4.1. Composició immunològica de la llet materna**

La llet materna és molt més que un aliment. La recerca immunològica ha documentat que la llet humana és un fluid biològicament actiu que conté, a més de macronutrients, lipids i oligosacàrids complexos, una àmplia gamma de factors immunoactius: immunoglobulines (especialment IgA secretora), citoquines, hormones, microARN i —crucials per al present article— cèl·lules viables de la mare.

La presència de limfòcits T en la llet materna fou documentada per primera vegada a la dècada de 1980 (Wirt et al., 1992). Estudis posteriors han precisat que aquests limfòcits presenten un perfil immunofenotípic diferent dels limfòcits circulants en sang materna: estan principalment en un estat d'activació de memòria, amb una major proporció de cèl·lules T reguladores (Tregs), el que suggereix que han estat seleccionats per a funcions immunomoduladores específiques durant la lactància (Oehler et al., 2025, revisat a ScienceDirect, febrer 2025).

**4.2. Transferència cel·lular maternofetal per via làctia**

L'evidència de que les cèl·lules de la llet materna poden travessar la mucosa intestinal del nadó i colonitzar els seus teixits és sòlida en models animals, i emergent —però prometedora— en humans. Estudis en rosegadors i primats no humans (citats a Molès et al., 2017) demostren que limfòcits de la llet materna atravessen la barrera epitelial del tracte gastrointestinal del nadó i arriben a ganglis limfàtics mesentèrics, timus i altres teixits limfoides, on poden romandre de manera estable.

En humans, Molès et al. (2017), en una correspondència publicada a Nature Reviews Immunology, revisen les "observacions limitades però reforçades" que apunten al mateix mecanisme. La dificultat metodològica en humans rau en la impossibilitat d'usar animals modificats genèticament o marcadors fluorescents per rastrejar cèl·lules, de manera que els estudis han de basar-se en diferències genètiques naturals entre mare i fill —un disseny molt més difícil de controlar.

Un aspecte d'importància capital és la relació entre la lactància i el manteniment del microquimerisme matern en la descendència adulta. Malinská et al. (2024) sintetitzen diverses línies de recerca que indiquen que, per tal que el microquimerisme matern persisteixi en l'edat adulta, cal que hi hagi una exposició postnatal als antígens materns a través de la llet. En absència de lactància, la tolerància als NIMA que s'havia establert in utero tendeix a revertir, i les cèl·lules maternes microquimèriques desapareixen progressivament. Aquesta troballa ha estat corroborada en estudis de creuament d'animals: quan els nadons són criats per mares adoptives que no comparteixen els seus antígens materns originals, la tolerància específica als NIMA s'interromp, amb conseqüències immunològiques documentades (Kinder et al., 2017).

**4.3. Implicacions clíniques: trasplantament i tolerància**

Un dels camps en els quals les implicacions del microquimerisme via lactància ha demostrat tenir una relevància clínica directa és el del trasplantament d'òrgans. Estudis retrospectius han demostrat que els receptors d'empelts renals que han estat alletats al pit i que reben un ronyó d'un germà/na compatiblement aparellat per als NIMA —és a dir, que comparteix els antígens no heretats de la mare— presenten taxes de supervivència de l'empelt significativament superiors. De manera reveladora, aquest avantatge desapareix en les persones que no van ser alletades al pit (Kinder et al., 2017, citant Aoyama et al., 2009). Això suggereix que l'exposició postnatal als antígens materns a través de la llet és necessària per consolidar la tolerància immunològica adquirida in utero.

**5. La lactància no biològica: dides, nodrisses i bancs de llet**

**5.1. Context històric: de Mesopotàmia a Barcelona**

La pràctica de confiar la lactància a una dona que no és la mare biològica és una de les institucions més antigues documentades en la història de la humanitat. Les primeres referències escrites apareixen als codis babilònics d'Eshnunna i Hammurabi (finals del segon mil·lenni aC), i la pràctica és present tant en textos bíblics com en el corpus de la medicina grega clàssica. Sorà d'Efes (98-138 dC), en el seu tractat Gynecia —referència de la ginecologia durant més d'un mil·lenni i mig—, dedica un capítol sencer als criteris de selecció d'una bona nodrissa, la seva dieta i el règim de vida recomanat.

A Europa, les nodrisses o dides assoliren la seva màxima extensió social entre els segles XIII i XIX. A la França del segle XVIII, de 21.000 nadons nascuts a París un any determinat, 19.000 eren alletats per nodrisses (dades recollides a Infermeravirtual.com, 2024). La pràctica era transclassista: les dones nobles la usaven per no descuidar les seves obligacions socials, les dones de la burgesia per emular la noblesa, i les dones de classe obrera per poder treballar. Era habitual que les nodrisses alletessin simultàniament el fill propi i el fill d'una altra família.

A Catalunya, el sistema de dides és documentat en les Partides d'Alfons X el Savi (1221-1284), que regula les condicions de les nodrisses reials. A Barcelona, la Casa de Maternitat i Expòsits —fundada com a institució el 1853 i desenvolupada en el recinte de les Corts, construït a partir de 1889— disposava d'un Pavelló de Lactància que, en els seus anys d'activitat, va gestionar un sistema complex de dides internes i externes per alletar els nens abandonats o expòsits. La manca crònica de dides era un problema estructural de la institució, donat que els sous eren baixos i les condicions laborals, precàries. Anys més tard, el 1913, s'inaugurà la Casa de la Lactància Municipal de la Gran Via —una institució pionera a Espanya, inspirada en el model del metge francès Léon Dufour (París, 1894)— que oferia un servei especialitzat d'assessorament i suport a la lactància.

**5.2. La pregunta no formulada: microquimerisme en la lactància no biològica**

La pregunta que el coneixement actual sobre el microquimerisme làctic planteja, però que cap estudi ha abordat de manera sistemàtica fins a la data, és la següent: quan una dona alleta un infant que no és el seu fill biològic, es produeix el mateix intercanvi cel·lular que s'ha documentat per a la lactància biològica? I, en cas afirmatiu, quins efectes immunològics podria tenir sobre el nadó receptor?

La hipòtesi de treball és sòlida des del punt de vista fisiològic. La llet materna conté cèl·lules viables independentment de la relació genètica entre la donant i el receptor. Si el mecanisme de transferència cel·lular depèn de la biologia de la mucosa intestinal del nadó —i no de la similitud genètica entre donant i receptor—, aleshores les cèl·lules de la nodrissa traversarien la barrera intestinal i colonitzarien teixits del nadó de la mateixa manera que ho farien les cèl·lules de la mare biològica.

Tanmateix, les conseqüències podrien ser substancialment diferents. En el microquimerisme maternofetal biològic, l'infant ha estat exposat als antígens de la mare durant tota la gestació, i ha desenvolupat tolerància activa als seus NIMA. En el cas de la nodrissa, és possible que no hi hagi hagut exposició prenatal prèvia als seus antígens —és a dir, que la tolerància immunològica específica no s'hagi establert. Les cèl·lules de la nodrissa podrien ser percebudes, en major mesura, com a estrangeres.

Dit això, la llet materna conté, a banda de limfòcits, quantitats significatives de citoquines immunomoduladores i factors immunosupressors com la IL-10 i el TGF-β, que podrien facilitar la tolerització local fins i tot en absència de sensibilització prenatal. Aquesta és, precisament, una de les hipòtesis que la recerca futura hauria d'investigar.

**5.3. Bancs de llet i microquimerisme: el cas de la pasteurització**

Una distinció important en el debat sobre la lactància no biològica és la que separa la lactància directa al pit —com la practicada per les dides— de la llet materna pasteuritzada distribuïda pels bancs de llet hospitalaris. La pasteurització, pel seu efecte sobre les proteïnes, destrueix quasi completament les cèl·lules viables de la llet i inactiva la majoria de factors immunogènics actius. En conseqüència, la llet dels bancs no és un vehicle de microquimerisme en el sentit que aquí s'analitza, i les seves implicacions immunològiques —tot i que probablement superiors a les de la llet de fórmula en altres aspectes— no inclouen la transferència cel·lular.

La lactància directa al pit per part d'una dida, en canvi, preserva íntegrament la composició cel·lular de la llet. Des d'aquesta perspectiva, la pràctica de les dides —tan habitual en la història de Catalunya i d'Europa— podria haver involucrat un nivell de microquimerisme creuado que fins ara no ha estat considerat en cap estudi de recerca. Els infants alletats per dides podrien haver rebut cèl·lules immunocompetents de dones genèticament no relacionades, amb efectes sobre el seu sistema immunitari que resten completament inexplorats.

**6. Microquimerisme i vincle afectiu: el que la ciència diu i el que no**

**6.1. Mecanismes hormonals del vincle durant la lactància**

El vincle afectiu que s'estableix entre la persona que alleta i el nadó és un fenomen àmpliament documentat i amb una base neurobiològica clara. Durant la lactància, la succió desencadena l'alliberament d'oxitocina en el cervell de la mare o nodrissa —la denominada "hormona del vincle"—, que indueix sensacions de benestar, protecció i atracció vers el nadó. Simultàniament, la prolactina —hormona implicada en la producció de llet— té efectes calmants i s'associa a una major disposició a la cura. Boddy et al. (2015) assenyalen que les cèl·lules fetals microquimèriques presents en el cervell matern podrien teòricament influir sobre la producció de llet, la regulació de la temperatura corporal i l'apego afectiu, però reconeixen que aquesta és una hipòtesi especulativa sense confirmació experimental directa en humans.

El vincle que la nodrissa estableix amb l'infant alletат és ben conegut des d'una perspectiva etnogràfica i psicosocial. Nombroses fonts històriques, des del món romà fins al segle XIX català, documenten relacions duradores i afectives entre les dides i els fills que havien criat, i entre les famílies respectives. El concepte de "llet germà" o "germà de llet" és present en diverses tradicions culturals —arabo-islàmica, romana, i en algunes tradicions catalanes— i implica un vincle de quasi-parentiu reconegut socialment.

**6.2. Microquimerisme i vincle: hipòtesis i límits**

La pregunta de si el microquimerisme podria contribuir al vincle afectiu entre la nodrissa i el nadó alletат —o entre la mare i el nadó que alleta— és suggestiva però, en l'estat actual de la recerca, no pot ser contestada amb dades empíriques. No existeix cap estudi que hagi mesurat nivells de microquimerisme en nodrisses respecte de les seves criatures alimentades, ni que hagi correlacionat la presència de cèl·lules microquimèriques en el cervell matern amb la intensitat del vincle afectiu.

El que sí és clar és que el vincle que s'estableix durant la lactància no requereix del microquimerisme per ser explicat: l'oxitocina, la prolactina, el contacte físic repetit i la resposta als senyals del nadó proporcionen un marc fisiològic i psicosocial més que suficient per explicar l'apego. Atribuir el vincle afectiu al microquimerisme seria un cas de sobreinterpretació científica —una causa innecessària per a un efecte que ja té explicació.

Cal ser, a més, extremadament curosos en la manera en que es formulen les hipòtesis en aquest camp. La idea que les cèl·lules d'un altre individu "romanen" en el cos i influencien les emocions pot ser fàcilment mal interpretada o instrumentalitzada per construir narratives de dependència, contaminació o deute —narratives que no estan suportades per cap dada científica i que podrien ser danyoses des d'un punt de vista psicosocial. El microquimerisme és un fenomen biològic complex; no és una metàfora de la identitat ni una mesura del vincle emocional.

**7. Llacunes de recerca i perspectives de futur**

La revisió de la literatura permet identificar almenys cinc àrees de recerca crítiques que resten pràcticament inexplorades:

Primera: no existeix cap estudi que hagi mesurat directament si les cèl·lules procedents de la llet d'una dona no relacionada genèticament (nodrissa o donant de banc de llet no pasteuritzada) colonitzen els teixits del nadó receptor de manera comparable al microquimerisme matern biològic.

Segona: es desconeix si la resposta immunològica del nadó a les cèl·lules d'una nodrissa difereix de la resposta a les cèl·lules de la mare biològica, i quin paper juga l'exposició prenatal als antígens en aquesta diferència.

Tercera: no s'ha investigat si el microquimerisme derivat de la lactància no biològica té efectes a llarg termini sobre la salut immunològica —per exemple, sobre el risc de malalties autoimmunes, al·lèrgies o resposta a trasplantaments.

Quarta: la transmissió intergeneracional del microquimerisme —el fet que cèl·lules de la iaia es detecten en els nets— genera la pregunta de si, en contextos de lactància no biològica intensiva i prolongada (com el sistema de dides dels segles passats), podien produir-se transferències cel·lulars multilineals de llarg abast. Aquesta qüestió és metodològicament complexa però no impossible d'abordar amb tècniques genòmiques actuals.

Cinquena: la dimensió psiconeuroimmunològica del microquimerisme —és a dir, en quin mesura les cèl·lules d'origen estrany presents en el cervell matern o en el del fill podrien influir sobre la cognició, l'emoció o el comportament— és la menys explorada i la més especulativa, però també la que suscita major interès públic. Establir protocols de recerca rigorosos en aquest àmbit és imprescindible per prevenir que l'especulació desplacilegítimament les dades.

**8. Conclusions**

El microquimerisme maternofetal és un fenomen biològic real, sòlidament documentat i d'implicacions immunològiques, mèdiques i evolutives d'una profunditat que la recerca científica ha anat desvetllant progressivament al llarg dels darrers trenta anys. La llet materna és un vehicle demostrat de transferència cel·lular viva de la mare al fill, amb efectes sobre la tolerància immunològica i probablement sobre la maduració del sistema immunitari del nadó.

La pràctica de les dides —present en la història de Catalunya i de tot Europa des de l'antiguitat fins al segle XX— representa un camp inexplorat des de la perspectiva del microquimerisme. L'intercanvi cel·lular que s'infereix que podria produir-se en la lactància no biològica directa planteja preguntes legítimes i científicament rellevants sobre els efectes immunològics sobre el nadó i sobre la pròpia nodrissa. Tanmateix, cal subratllar que cap d'aquestes hipòtesis ha estat investigada sistemàticament fins a la data.

L'absència d'estudis en aquest àmbit no reflecteix una conspiració de silenci, sinó les limitacions metodològiques inherents a un camp de recerca jove, amb protocols d'estudis difícils de dissenyar i aprovar en humans, i amb una relevància clínica directa menys urgent que altres prioritats de la investigació mèdica.

Des d'un punt de vista científic, el repte immediat és traduir les hipòtesis plausibles que emergeixen d'aquest camp en dissenys d'estudi factibles: estudis de cohort en nadons alletats per dones no biològiques, comparació de perfils immunogenètics a llarg termini, anàlisi de microquimerisme en mares adoptives que han alletат, i recerca en la intersecció entre microquimerisme làctic i resultats de trasplantament en individus amb historia de lactància no biològica. La tecnologia genòmica actual fa factibles molts d'aquests estudis. La voluntat científica de formular les preguntes correctes és el que manca.

**9. Referències**

Nota: les referències segueixen el format APA (7a edició).

Arslan, Z., et al. (2024). Microchimerism: The mystery of multiple DNA and its implications in forensic sciences. Forensic Science International, 365, 112278. https://doi.org/10.1016/j.forsciint.2024.112278

Boddy, A. M., Fortunato, A., Sayres, M. W., & Aktipis, A. (2015). Fetal microchimerism and maternal health: A review and evolutionary analysis of cooperation and conflict beyond the womb. BioEssays, 37(10), 1106–1118. https://doi.org/10.1002/bies.201500059

Kinder, J. M., Stelzer, I. A., Arck, P. C., & Way, S. S. (2017). Reply: Breastfeeding-related maternal microchimerism. Nature Reviews Immunology, 17(11), 730–731. https://doi.org/10.1038/nri.2017.117

Kinder, J. M., et al. (2015). Cross-generational reproductive fitness enforced by microchimeric maternal cells. Cell, 162(3), 505–515. https://doi.org/10.1016/j.cell.2015.06.037

Malinská, N., Grobárová, V., Knížková, K., & Černý, J. (2024). Maternal-fetal microchimerism: Impacts on offspring's immune development and transgenerational immune memory transfer. Physiological Research, 73(3), 315–332. https://doi.org/10.33549/physiolres.935296

Molès, J. P., Tuaillon, E., Kankasa, C., et al. (2017). Breastfeeding-related maternal microchimerism. Nature Reviews Immunology, 17(11), 729. https://doi.org/10.1038/nri.2017.115

Nelson, J. L. (2012). The otherness of self: Microchimerism in health and disease. Trends in Immunology, 33(8), 421–427. https://doi.org/10.1016/j.it.2012.03.002

Oehler, M. K., et al. (2025). T lymphocytes in human milk: Their role in immune system maturation through maternal microchimerism. Journal of Reproductive Immunology, 168, 104419. https://doi.org/10.1016/j.jri.2025.104419

**Fonts d'història de la lactància a Catalunya:**

Chifoni, C. (2018). La Casa de la Lactança de Barcelona. Betevé / Va Passar Aquí. Recuperat de https://beteve.cat/va-passar-aqui/la-casa-de-lactancia/

Diputació de Barcelona (s.d.). Història del recinte de la Maternitat. Recuperat de https://www.diba.cat/web/recintes/maternitat/la-historia-de-la-maternitat

Infermeravirtual.com (2024). Lactància materna: historia i context. Recuperat de https://www.infermeravirtual.com/cat/situacions_de_vida/lactancia_materna