Azulina, o les paraules que tenyeixen sense voler
Azulina, o les paraules que tenyeixen sense voler
## Un assaig poètic sobre memòria, llengua i aparença a la Catalunya de 1967–1968
---
### I. La noia que es casava l'any que tot semblava fix
Hi ha anys que queden gravats en la memòria col·lectiva com si haguessin estat dissenyats per a ser recordats. El 1968 és un d'aquests anys, encara que per raons molt diferents segons on et trobis al mapa. A París, els estudiants llençaven pedres i somnis sobre els adoquins del Barri Llatí. A Praga, una primavera intentava florir entre tancs. I a Catalunya —aquella Catalunya silenciosa, doblegada però no trencada, que vivia sota la penombra llarga del franquisme— una noia de vint-i-un o vint-i-dos anys es preparava per casar-se.
No llençava pedres. Rentava roba.
Rentava roba, i en aquest gest aparentment humil hi havia tot un món de significats que ella probablement no veia com a significats, sinó simplement com a feina. Perquè la vida quotidiana de les dones d'aquell temps era una successió de gestos pràctics elevats, per la repetició i la necessitat, a la categoria de ritual. Rentar, tenyir, blanquejar, fixar. Estendre. Plegar. Guardar. I tornar a començar.
La seva vida estava a punt de canviar de forma. L'any 1968, a la Catalunya franquista, casar-se era un acte administratiu, social, religiós i simbòlic alhora. Era fer-se visible davant de la comunitat, davant de l'Estat, davant de Déu —en aquell ordre, per molt que es digués el contrari. Era, també, una manera de quedar *fixada*. Com els tints. Com les formes. Com les paraules que es repeteixen en tantes llengües que acabes pensant que potser no és casualitat, potser és que la realitat té preferències.
Però avancem a poc a poc. La memòria no funciona en línia recta. I Olot, aquella petita capital de la Garrotxa volcànica, tenia els seus propis ritmes, les seves pròpies cerimònies, els seus propis silencis ben guardats.
---
### II. El novembre de 1967: vint-i-dues corones per a un alcalde
Abans de la boda, hi hagué un enterrament.
El 26 de novembre de 1967, els carrers d'Olot es van omplir d'homes amb abric fosc i pas lent. Una fotografia ho documenta: el cotxe fúnebre, negre i solemne com una frase sense subjecte, avança pel carrer mentre una filera de persones porta corones. Vint-i-dues corones, exactament. L'alcalde era el Sr. Lluís Casademont. El número de l'arxiu: 875. La data: gravada al peu de la imatge com un segell.
Vint-i-dues corones.
No és un misteri. No és cap codi. Però el número queda flotant en l'aire d'aquell novembre tardoral, i quan saps que la noia que es casarà uns mesos després té vint-i-un o vint-i-dos anys, que el sobre d'azulina que guardarà tota la vida porta escrit *21 colors sòlids i atractius*, que les coronès florals s'estenen pel carrer en una fila que sembla no tenir fi... llavors el número adquireix una ressonància que no és matemàtica sinó poètica. Com els números dels somnis: no calculen, evoquen.
El franquisme tenia una relació peculiar amb el ritual funerari. La mort pública era una cerimònia d'ordre. Vint-i-dues corones significaven vint-i-dues entitats, vint-i-dues adhesions, vint-i-dos gestos de reconeixement envers un home que havia gestionat la vida municipal durant anys. Les corones de flors eren blanques en la seva majoria. Blanques com la neu. Blanques com el dol oficial. Blanques com aquella roba que la noia rentaria al safareig uns mesos més tard, afegint-hi el blau per a fer-la semblar més neta del que era.
L'alcalde mort. La noia viva. El carrer ple de corones i d'homes amb barret. I al fons, ben visible al cartell de la façana, el logotip de Citroën: aquells dos angles inclinats que semblen una fletxa apuntant cap amunt, o cap avall, segons com es miri. El progrés i la tradició compartint paret.
Olot, tardor de 1967. Tot semblava fix. Tot estava a punt de canviar.
---
### III. Els objectes que parlen: azulina, tints i la paradoxa del blanc
A la cuina —o al safareig, aquella sala que ja gairebé ningú té però que va existir durant generacions com el cor palpitant de la casa femenina— hi havia uns objectes que mereixerien un estudi antropològic propi. Eren objectes humils, de colors intensos, de noms curiosos. Entre ells, destacava un de petit, quasi innocent: l'azulina.
El sobre de Tintes Iberia número 4 —*Azulina*, 12,5 grams, C.N.S.M.— és un rectangle de paper metal·litzat de color blau verdós. Una cosa mínima. Una cosa que cap museu hauria conservat. I tanmateix, aquí és: físicament present, llegible, real. Porta escrit, en lletra petita i precisa, que és especial per a tenyir a casa tota classe de prendes: *algodón, lana, seda, rayón, acetato, chantung, fibras sintéticas, y sus mezclas*. I llavors, com una dada llançada a l'aire sense saber el pes que tindria: *21 sólidos y atractivos colores*.
Vint-i-un colors. La noia de vint-i-un anys. Les vint-i-dues corones menys una.
L'azulina, tècnicament, no és un blanquejador. És un tint blau que s'afegeix a l'última aigua d'esbandiment per a neutralitzar el groc que la roba blanca acumula amb el temps. El blau compensa el groc. L'ull percep el resultat com a blanc —un blanc més pur que el blanc real. No és net. Sembla net. La diferència és enorme, i alhora quasi invisible.
La caixa de DYLON Blanqueador Potente ho il·lustra perfectament: en la fotografia, una camisa blanca brilla sobre fons negre, envoltada d'una aurèola blava. El blau és el que la fa semblar blanca. El blanc és el resultat del blau aplicat correctament. *Bianco Luce*, diuen les instruccions en italià. *Blancos brillantes para toda la familia*, diu el castellà. *Ισχυρό λευκαντικό*, confirma el grec. Tres llengües per a dir la mateixa mentida benigna: aquest blanc no és un blanc trobat, és un blanc construït.
I la caixa de Tintes Iberia desplegada —violeta viva, figura femenina amb davantal rosa que balla entre fils de colors, cues de tint que s'aboquen en cassoles blanques— conté a l'interior un document fascinant: la *Carta de Mezclas*. Una graella de combinacions: *Mostaza: Amarillo (5p) + Rojo (1p) + Negro (1/2p). Azul Celeste: Azul eléctrico (1/2p). Turquesa: Azul eléctrico (1/2p) + Verde Paño (1/2p)*. El color no existeix en la natura com a producte acabat. El color s'amestalla. Es negocia. Es combina en proporcions precises per a obtenir el resultat desitjat.
Com la identitat. Com la llengua. Com la vida d'una noia de vint-i-dos anys a la Catalunya de Franco.
---
### IV. Franco que té el cul blanc, i altres veritats optiques
Hi havia una dita que circulava en veu baixa pels carrers i les cases, d'aquelles que no s'escrivien però tothom sabia: *Franco que té el cul blanc*. Una burla popular, un desafiament mínim però real, formulat en aquella llengua —el català— que el règim intentava fer invisible. Una frase grollera, sí. Però les frases grolleres sobreviuen als règims perquè no necessiten permís per a existir.
*El cul blanc de Franco*. Blanc d'azulina, potser. Blanc d'aparença. Blanc perquè algú havia tingut la precaució d'afegir-hi el blau adequat en el moment oportú.
Hi havia també, als discursos oficials, als uniformes militars, a les medalles i als comunicats, un blanc diferent: el blanc militar, el blanc del General, el blanc de l'ordre restaurat. *El Blanco* com a principi, com a valor, com a promesa de netedat i puresa que contrastava amb el desordre previ —aquella República que, en el discurs franquista, ho havia tacat tot. El blanqueig com a política d'Estat. El DYLON de la història official.
Però el blau corregeix el groc. I el groc torna, sempre torna, si deixes de posar-hi azulina.
Hi ha en tot això una ressonància amb quelcom que va molt més lluny de la química domèstica, i que tanmateix només es pot expressar a través d'ella. La política de la neteja. La metàfora de la taca. El gest de *rentar* com a acte de poder: qui pot decidir que alguna cosa és neta o bruta, que algú mereix ser blanquejat o tenyit, que un color és acceptable i un altre no?
La mare, al safareig, no pensava en política. Pensava en la roba. Però la roba i la política, a la Catalunya de 1967, compartien el mateix vocabulari sense saber-ho.
---
### V. Les paraules que travessen les llengües com fils de color
Ara bé, hi ha quelcom estrany i fascinant en les paraules que s'usaven per a descriure tot això. No és un sistema. No és un codi. Però hi ha una resonància, una vibració entre les paraules de les diverses llengües que convivien —i sovint col·lidien— a la Catalunya d'aquells anys.
*Blanc* en català. *Blanco* en castellà. *Blanc* en francès —mateixa forma, igual so, colors idèntics. *White* en anglès. I llavors: *Blau* en català vol dir el color del cel, el color de l'azulina, el color que fa blanc el blanc. Però *blau* en alemany és *blue*. I *blue* en anglès porta dins seu una tristesa que en català hauríem de formular amb tota una frase: *aquella mena de tristesa tranquil·la que s'assembla al color del cel a les tardes de tardor*.
Les paraules no es tradueixen. Es *tenyeixen* d'una llengua a l'altra.
*Rentar* en català. *Lavar* en castellà. *Laver* en francès. Les arrels llatines surten a la superfície com fils d'un teixit vell: *lavare*, netejar, purificar, fer desaparèixer la taca. Però *lavar* en castellà té també el sentit figurat de *lavar la honra*, *lavar una ofensa* —rentar no la brutícia física sinó la social, l'imaginària, la que ningú veu però tothom pressuposa.
*Tenyir* en català. *Teñir* en castellà. *Teindre* en francès. Aquí la família lingüística és clara: tots venen del llatí *tingere*, que vol dir impregnar de color. Però *tingere* en llatí també significa *tocar lleugerament*, *fer una marca subtil*. No una transformació radical, sinó un matís. Un ajustament. Una correcció de to.
*Fixar* en català. *Fijar* en castellà. *Fixer* en francès. El fixador dels tints és allò que fa que el color no marxi al primer rentat. Però *fixar* vol dir moltes coses: establir, determinar, mirar fixament, quedar-se quiet, no moure's. *Fixar la mirada. Fixar el color. Fixar la forma.* La boda de 1968 era, entre moltes altres coses, un acte de *fixació*: la noia quedava fixada en un estat civil, en un nom, en una posició social. Com el color en el teixit, si s'ha aplicat el fixador adequat.
I llavors hi ha *rosa*. Una paraula que en català és el nom de la flor i el nom del color. En castellà igual. En francès, *rose*. En italià, *rosa*. Una de les paraules més estables de totes les llengües romàniques, quasi sense variació. *Rosa* travessa fronteres sense disfressar-se, sense necessitar traducció, com si fos una cosa anterior a les llengües, com si les flors haguessin existit abans que qualsevol gramàtica.
La figura de la caixa de Tintes Iberia porta un davantal *rosa*. Un color que no és blanc ni vermell, sinó la mescla dels dos: la puresa i la passió neutralitzant-se mútuament, produint quelcom suau, domèstic, agradable. El *rosa* de les noies de l'època. El *rosa* de la conformitat dolça.
---
### VI. Boix, Curós, i la música dels cognoms
Hi ha cognoms que sonen com a coses. *Boix* sona a fusta dura, a bux, a aquell arbust mediterrani de fulla perenne i fusta tan compacta que s'enfonsa a l'aigua. *Curós* sona a cuidat, a precís, a algú que fa les coses amb atenció: en català, *curós* significa exactament això, diligent, acurat, que posa cura en el que fa.
No és un codi. No és una prova de res. Però els cognoms que portem pesen, sonen, ressonen en la llengua en la qual vivim. Un *Boix* a Catalunya sent el seu nom com a nom propi i com a paraula comú alhora. Un *Curós* sent en el seu cognom l'eco d'un adjectiu que l'acompanya sense que ningú l'hagi triat.
I si un dia, per pura curiositat associativa —la mena de joc mental que practicava Salvador Dalí en aquelles sessions hipnagògiques on deixava la ment flotant entre el son i la vigília, pescant imatges sense xarxa—, posem aquests cognoms al costat de paraules d'altres llengües, coses estranyes comencen a passar.
*Boix*. *Bois* en francès: bosc. *Boys* en anglès: nois. *Blois* a França: una ciutat al Loira. *Monaco*: una altra coincidència geogràfica, un altre petit estat amb cognoms nobles i heràldica antiga. Els Grimaldi de Mònaco. El príncep blau dels contes. *Le Prince Azur.* El blau que no és color sinó títol.
Res d'això és real com a sistema. Tot és real com a percepció. La memòria funciona per associació, no per deducció. I les associacions no demostren res, però *signifiquen*. No com a veritat, sinó com a textura. Com el color d'un tint que t'impregna les mans i triga dies a marxar.
---
### VII. El número vint-i-dos i la geometria de les coincidències
Vint-i-dues corones a l'enterrament de l'alcalde. Vint-i-un colors sòlids en el sobre d'azulina. La noia que es casa amb vint-i-dos anys. El número de la fotografia d'arxiu: 875 —que sumat: 8+7+5= 20, que és quasi 21, que és quasi 22.
Paro. Faig un pas enrere.
Això és el que fa la ment quan vol trobar patrons: els troba. Els construeix si cal, ajustant les dades com un tintorer ajusta les proporcions de la *Carta de Mezclas* fins que l'ull veu el color desitjat. La numerologia és l'azulina del pensament: un additiu que fa semblar blanc allò que sense ell semblaria groc.
I tanmateix —i aquí és on la cosa es torna realment interessant, no com a prova sinó com a observació— el fet que la ment humana faci això, el fet que busqui patrons i els trobi, que construeixi xarxes de significat entre objectes aparentment no relacionats, és en si mateix una dada importantíssima sobre com funciona la memòria, la cultura, la identitat.
Els *memes* —no en el sentit contemporani de les imatges còmiques d'internet, sinó en el sentit original que els va donar Richard Dawkins: unitats de transmissió cultural, equivalents als gens però en l'espai de les idees— no es transmeten per lògica. Es transmeten per ressonància. Per similitud. Per aquella sensació de *ja he vist/sentit/viscut alguna cosa semblant* que és el motor de tota aprenentatge profund.
El 4-Azulina de Tintes Iberia és un memeto. L'enterrament de Casademont és un memeto. La boda de 1968 és un memeto. Cadascun d'ells porta encoded informació sobre el seu temps, sobre la seva cultura, sobre les jerarquies i les esperances i les pors d'aquella Catalunya específica. I quan es troben en la memòria d'una persona —o en la memòria d'un fill que intenta reconstruir el món de la seva mare— formen una xarxa que no és un argument sinó una *atmosfera*.
L'atmosfera d'Olot, tardor-hivern 1967–1968.
---
### VIII. El príncep blau i la Mediterrània de fons
Hi ha un detall que no he esmentat i que potser mereix un moment de pausa: la paraula *blau* en el context dels contes i les expectatives matrimonials de l'època.
El *Príncep Blau*. *Il Principe Azzurro* en italià. *Le Prince Charmant* en francès —el príncep encantador, que en la versió catalana adquireix sovint aquell toc de *blau* que en italià és *azzurro* i en anglès és *blue*. El blau reial. El blau de la noblesa. El blau de les venes que es veien a través de la pell pàl·lida dels aristòcrates i que donava nom al concepte de *sang blava*.
Una noia de vint-i-dos anys a la Catalunya de 1968 sabia, de manera difusa però real, que els prínceps blaus existien en els contes i quasi mai a la vida real. Que el que existia a la vida real eren homes amb feina, amb família, amb reputació acceptable, amb capacitat de proveir una casa. No prínceps. Però tampoc res del que els contes prometien.
I tanmateix, el blau era per tot arreu: en l'azulina de la roba blanca, en el cel sobre la Garrotxa, en el Mediterrani que quedava a l'altre costat de les muntanyes, en el color de l'uniforme dels guàrdies civils —un altre blau, aquest amenaçador—, en el blau de les venes del dorsal de les mans rentant roba freda a l'hivern.
Mònaco quedava lluny. El príncep Rainier i la Grace Kelly ja portaven casats una dècada. Però l'eco d'aquella boda de 1956 —la princesa americana convertida en senyora del Principat, la cerimònia retransmesa arreu del món, el vestit blanc, les corones de flors, el Mediterrani de fons— havia quedat gravat en la imaginació col·lectiva com un arquetip de tot allò que el matrimoni *podria* ser, si les circumstàncies fossin altres.
La noia d'Olot no es casava a Mònaco. Es casava a la Catalunya franquista, amb la cerimònia que li pertocava, amb el vestit que podien pagar, amb les flors del mercat local. Però potser, en algun racó de la ment, el blau del Mediterrani i el blau de l'azulina es tocaven per un instant, formant per un segon la il·lusió d'una noblesa domèstica, d'una distinció quotidiana.
El blanc de la roba recent rentada, estesa al sol, bufant suaument al vent de la Garrotxa.
Un blanc construït amb blau.
---
### IX. La memòria com a mescla
Ara, molts anys després, mirant una fotografia d'enterrament datada el 26-11-1967, un sobre de tint blau, una caixa de blanquejador negra i blanca, un fulletó de colors doblegat que ha sobreviscut a dècades de canvis —ara és possible veure el que llavors no es podia veure perquè s'estava massa a dins.
La Catalunya de 1967–1968 era una *mescla*. Una mescla de llengües: el català en privat, el castellà en públic, el francès en els senyals de carretera propers a la frontera, el llatí en les misses. Una mescla de temps: la modernitat dels cotxes Citroën i els eslògans publicitaris de Dylon convivint amb els rituals fúnebres d'una societat rural en transició. Una mescla de rols: la noia que es casava havia crescut en un món que li assignava un lloc precís —el safareig, la cuina, el rosari, la bona reputació—, però que ja sentia, molt faintment, el tremolor dels canvis que arribarien.
Com la *Carta de Mezclas* del tint Iberia, la identitat cultural es construïa a base de proporcions: tants parts de tradició, tants parts de modernitat, una mica de llengua prohibida per a compensar el groc de la censura, un toc de blau per a fer-ho semblar més blanc.
El resultat no era ni una cosa ni l'altra. Era la mescla. Era aquell color específic que no té nom exacte però que tothom de la Garrotxa d'aquells anys hauria reconegut immediatament: el color de la vida quan es viu sota pressió, quan es manté l'aparença per instint de supervivència, quan es renta la roba cada setmana amb cura i precisió perquè és l'única cosa sobre la qual tens control real.
Rentar. Tenyir. Blanquejar. Fixar.
Verbs de dona. Verbs de resistència tranquil·la. Verbs que no apareixen als llibres d'Història però que van sostenir, setmana rere setmana, la trama invisible d'una civilització que s'obstinava a continuar existint.
---
### X. Epíleg: el blanc i el que amaga
Al final de tot, quan els tints s'han assecat i les corones s'han marcit i la fotografia de l'enterrament ha engrogueat una mica als marges —perquè el paper, com la roba, sense azulina torna al seu color real—, queda una pregunta sense resposta.
Queda la pregunta de si la noia sabia.
Si sabia que el blanc de la roba era blau disfressat. Si sabia que el seu matrimoni era una *fixació* en el sentit químic de la paraula. Si sabia que les vint-i-dues corones de l'alcalde Casademont i els vint-i-un colors del tint Iberia i la seva pròpia edat formaven una constel·lació que ningú havia dissenyat però que la memòria, anys després, podria llegir com si tingués sentit.
Probablement no ho sabia. Probablement ho feia. I la diferència entre saber i fer —entre la consciència i la pràctica— és exactament la distància que separa la química de la metàfora, el rentar de la reflexió, la vida viscuda de la vida narrada.
Hi ha una dignitat enorme en no saber i fer igualment. En rentar la roba sense teoritzar sobre el rentar. En afegir l'azulina perquè cal, perquè sempre s'ha fet, perquè la roba ha de semblar neta encara que la netesa sigui una construcció òptica.
La memòria és la *Carta de Mezclas* que cadascú porta a dins. No és un document oficial. No és un arxiu ordenat. És un fulletó doblegat moltes vegades, amb les marques dels plecs ben visibles, que ha estat a molts calaixos i ha sobreviscut a moltes mudances, i que conté instruccions per a fabricar colors que no existeixen en la natura però que, un cop aplicats i fixats, duren molt de temps.
Duren, de vegades, tota una vida.
---
*No tot el que és blanc és net.*
*I no tot el que és blau és tristesa.*
*De vegades, el blau és simplement el que fa possible que el blanc sembli blanc.*
*De vegades, el blau és l'única honestedat disponible.*
---
**© Text: assaig poètic sobre memòria i identitat. Catalunya, 1967–1968. Olot, La Garrotxa.**
*Fotografies de referència: Arxiu J.Mª Dou (enterrament Casademont, 26-11-1967). Objectes: Tinte Iberia 4-Azulina; DYLON Blanqueador Potente.*






Comentaris