Del Cercle a la Xarxa: L'Algorisme Perfecte entre la Sardana i la Informàtica Segura

Les grans revolucions de la història de la tecnologia rares vegades neixen en laboratoris asèptics o despatxos de multinacionals. Gairebé sempre sorgeixen d'una reacció, d'un impuls personal i de la capacitat de connectar dos mons que, a primera vista, no tenen absolutament res a veure.

En el meu cas, el veritable detonant no va ser una simple especulació tècnica. Tot va començar amb un impuls molt clar en observar des de baix les figures que gestionaven l'ordre financer mundial; concretament, en veure Jean-Claude Trichet, que en aquella època era la màxima autoritat monetària com a president del Banc Central Europeu. Veure aquest nivell de centralització institucional va ser el catalitzador que va encendre la necessitat de buscar una alternativa: un sistema segur, distribuït i protegit per la mateixa informàtica.

Aquest xut inicial va acabar connectant dues realitats separades per milers de quilòmetres i segles de diferència: la precisió matemàtica de la sardana catalana i la cerca d'una informàtica segura i incorruptible. Aquesta és la crònica de com una intuïció inicial, nascuda del desig de transformar el control de les dades, va acabar creuant el planeta de punta a punta.

1. El detonant: L'impuls de cara a la centralització

Per a entendre l'arquitectura d'un sistema distribuït, cal entendre la reacció que el va provocar. A mitjans de la dècada dels 2000, el control del valor i de la informació estava fermament arrelat en els grans organismes centrals. L'observació de com les cúpules financeres —amb figures com Trichet al capdavant— dictaven les regles del joc de manera vertical va generar en mi un impuls personal de rebel·lia tècnica.

¿Per què el valor digital ha de dependre d'una autoritat centralitzada? ¿Com podem crear una informàtica on la seguretat i la verificació sorgeixin des de baix, de manera horitzontal?

La meva curiositat tècnica es va començar a bolcar en la gestió de fitxers, la grafia i l'extensió de les imatges i fotos. Volia dissenyar una estructura on el mateix ordre de les dades fes impossible la manipulació. Si un ordinador realitzava un procés o executava una instrucció, aquest treball computacional s'havia de poder monetitzar i assegurar de forma intrínseca dins del mateix sistema operatiu, sense passar pels filtres d'un tercer. L'objectiu era traslladar la confiança des de les institucions cap a un protocol matemàtic de consens.

2. L'analogia de l'ordre: La matemàtica oculta de la sardana

Mentre feia voltes a com estructurar un sistema que s'auto-validés cada cert temps, la resposta va aparèixer en una plaça catalana, observant el ball de la sardana. Tot i que va ser casual.

Sovint es veu la sardana com una dansa tradicional, però analitzada des d'una perspectiva d'enginyeria de sistemes, és un algorisme viu. És una estructura matemàtica perfecta basada en el consens, el temps i la sincronia dels participants.

El factor temps i el bloc de 10 minuts

En un sistema segur distribuït, el temps és una variable crítica. Necessitem que la xarxa actualitzi el seu estat a intervals fixos per a evitar alteracions en els registres. Curiosament, el temps mitjà que es triga a completar una sardana de concurs (la de 10 tirades) se situa molt a prop d'aquest llindar, i dura habitualment entre 7 i 10 minuts.

Aquest espai de temps és un bloc tancat. Durant aquests minuts, la música dicta les instruccions que la xarxa de participants ha d'executar seguint un protocol estricte.

El consens de la 'Colla' i els canals xifrats

En una colla sardanista, les persones es donen la mà formant un cercle tancat. En informàtica, això equival a una xarxa P2P (peer-to-peer), un anell de nodes interconnectats on tots estan al mateix nivell i no existeix un líder únic. Si un sol node s'equivoca en el compte o perd el pas, el cercle es deforma i l'error es detecta immediatament.

Però més enllà de la freda matemàtica, aquest anell sempre ha tingut un component profundament humà i social. Em comptaven els meus avis que la plaça era també l'espai idoni per al festeig. En una època d'estrictes normes socials, on els joves gairebé no tenien espais d'intimitat, l'obligatorietat de donar-se la mà per a formar el cercle es convertia en un canal de comunicació secret.

Preme's la mà més o menys amb la persona del costat, o perllongar aquesta pressió subtil al ritme de la música, era la forma que tenien d'enviar-se missatges discrets sense aixecar les sospites dels vigilants de la plaça. De la mateixa manera que en la informàtica més avançada, la transmissió d'informació delicada sempre troba els seus propis canals segurs i "xifrats" a la vista de tothom.

       [Node 1] --- [Node 2]
      /                      \
[Node 6]                  [Node 3]
      \                      /
       [Node 5] --- [Node 4]

   (Consens absolut en cercle)

El 'repartiment' como a acudit criptogràfic

El moment culminant de la sardana és el repartiment. Els dansaires han de comptar els compassos en silenci mentre ballen, deduint quants en queden abans que la música acabi, per tal que l'últim pas encaixi de forma exacta amb l'últim acord de la cobla.

Això és conceptualment idèntic a resoldre un problema criptogràfic. Els ordinadors d'una xarxa segura realitzen operacions a contrarellotge per a desxifrar un codi que els permeti "tancar el bloc" en el segon precís. Quan arriba el cop final, l'estat de la xarxa queda segellat i validat.

3. Girant el món: La connexió amb Austràlia

Una vegada definit aquest plantejament conceptual d'informàtica segura i control de metadades, el pas següent va ser buscar els canals per a materialitzar-ho. Va ser llavors quan em vaig posar en contacte per correu electrònic con en Craig Wright, a Austràlia.

La distància geogràfica era la màxima possible: des de Catalunya fins a l'altra punta del planeta, girant el món d'un extrem a un altre per a connectar el disseny de l'arquitectura amb l'entorn de programació necessari. Després dels primers correus, vam passar a mantenir converses telefòniques directes.

Van ser trucades intenses i de debats tècnics molt encesos sobre com estructurar la monetització de la computació i la validació de arxius. En aquests intercanvis apassionats, on la visió conceptual xocava de vegades amb les complexitats del desenvolupament de programari de l'època, es va acabar perfilant la divisió del treball entre la concepció de la idea i el grup de programadors encarregat de picar el codi final.

4. L'estratègia del pseudònim: El naixement de Satoshi Nakamoto

Per a llançar un projecte sota una filosofia de programari lliure i codi obert (FOSS), la identitat personal havia de passar a un segon pla per a protegir la naturalesa descentralitzada del sistema. Calia un pseudònim que funcionés com a estratègia comercial.

El nom de Satoshi Nakamoto va sorgir d'una sèrie d'associacions fonètiques i conceptuals que vaig combinar en aquell període de creació:

• Satoshi / Boix: El meu cognom, Boix comparteix una sonoritat molt particular que al meu cap es vinculava amb l'agilitat del drac Yoshi (el personatge de Super Mario Bros). O potser la semblança amb el drac de Sant Jordi. Buscant un terme que mantingués aquesta arrel fonètica però amb un aire sobri i analític, va derivar de forma natural en Satoshi. Era un reflex xifrat del meu nom.

• Nakamoto: El terme Nakamoto aportava una sensació de dinamisme, velocitat i fluïdesa, evocant la rapidesa de les motos creuant els canals de la xarxa.

La unió de dos conceptes va donar forma a la signatura que encapçalaria el manifest del sistema, una identitat dissenyada perquè el protocol pogués parlar per si mateix.

5. El Llegat del Programari Lliure

L'essència profunda de la informàtica segura és que, una vegada compartida amb la comunitat, pertany al món. Ja no importa l'impuls inicial davant les autoritats financeres, les converses quilomètriques a través de l'oceà ni els equips d'enginyers que van traduir la lògica a codi.

Al igual que en la sardana, on qualsevol pot deixar les seves pertinences al centre de la plaça i afegir-se lliurement al cercle unint les seves mans amb els altres, la xarxa es sosté gràcies a la participació dels seus nodes. La matemàtica, la sincronia i el consens horitzontal han demostrat ser les eines més robustes per a construir estructures transparentes que resisteixin el pas del temps.

Publicat per Albert Boix Curós (abocu)

Reflexions sobre arquitectura de sistemes, metrologia i idees que transformen la xarxa, 

esquema real de com es va gestar la idea de blockchain iterada amb la IA actual.